La concentració parcel·lària i la pastanaga del reg de suport

Imagina’t que ets pagès i que un dia et despertes i t’estan canviant les terres de lloc. A partir d’ara, algú cultivarà les teves i tu hauràs de cultivar les d’algú altre. O almenys parcialment.

Imagina’t que et diuen que més d’un 50% dels propietaris del secà van signar a favor d’aquesta jugada, no se sap quant temps fa, ni amb quines expectatives i que això t’obliga, segons una llei franquista[i], a una reassignació de la propietat que pot durar cinc anys i que serà pilotada pel Departament d’Agricultura.

Imagina’t que has estat millorant la fertilitat d’aquestes terres, aportant-hi matèria orgànica, descontaminant-les, mantenint vius els marges i fent-hi rotacions de cultius per equilibrar-les. I que ara et poden ubicar en les de pagesos que fan el contrari. I a la inversa.

Imagina’t que l’acord de govern que declara aquesta mesura d’utilitat pública, s’aprova a finals del 2023, i que cap administració, ni la col·lectivitat invisible que la promou, ho fan saber fins un any i mig més tard, quan ja no es pot recórrer.

Imagina’t  que la primera comunicació oficial et convoca a una assemblea per escollir la junta executiva de la concentració i que aquesta assemblea té les mateixes garanties democràtiques que una dictadura: se celebra a les 10 del matí d’un laborable, sense un cens actualitzat, la convocatòria no arriba a temps, es reparteixen paperetes de votació fotocopiables i no es controlen les sortides i entrades a la sala, tampoc es crea un registre de votants en dipositar la papereta, ni s’anuncien els vots de cada candidat, ni els nuls, ni blancs, ni els totals (només el nom dels escollits).

Imagina’t que això succeeix en un secà protegit dins de Xarxa Natura 2000, exclòs de regadiu per la declaració d’impacte ambiental del Canal Segarra-Garrigues. I que, per tant, no existeix la justificació tradicional d’aquesta mena de concentracions: agrupar les parcel·les d’un mateix propietari per tal d’optimitzar els costos constructius.

Imagina’t que a la memòria de sol·licitud de la concentració i s’hi compten boscos i comunals com a hectàrees favorables quan no són concentrables en un espai natural.

Imagina’t que aquella recollida inicial de signatures es va dilatar tants anys que bona part dels propietaris favorables ja havien mort quan es van presentar. De fet, en cap de les sol·licituds individuals hi figura la data en la qual està signada i s’hi detecta un gran nombre de persones que signen en representació de difunts o de terceres persones.

Imagina’t que aquesta festa es paga amb diners públics i que això inclou les obres, prop de 600.000 euros en assessories tècniques, les despeses de notaria i de registre de la propietat de totes les noves parcel·les i la tasca d’un conjunt de funcionaris destinats a racionalitzar el parcel·lari tradicional català i fer-lo una mica més semblant a l’Oest estatunidenc.

No ens trobem enmig d’una nit d’insomni rural. Al contrari, tot fa pensar que és el funcionament habitual d’una concentració parcel·lària tal i com, els especialistes que la poblen, ens expliquen a la setantena d’afectats que ens hi estem organitzant en contra.

El secà de la Sentiu té una orografia suau, amb parcel·les prou grans i ben comunicades, amb qualitats de terra molt canviants, a causa dels afloraments de guix, que fan complicat un reagrupament satisfactori sense l’homogeneïtzació que li aporta el reg. Amb les condicions actuals, la concentració no és una necessitat, ni té una majoria de propietaris a favor, ni molts menys suposa una millora d’interès públic que hagi de pagar la societat.

La maquinària legal que la sustenta és d’una altra època, té una visió del sòl agrari i natural anacrònica i no contempla les noves situacions de la pagesia ni de la societat rural. El Departament faria bé de renovar-la i deixar de passar pel territori el corró del desarrollisme.

Mentrestant, seria bo de no perjudicar ni crear incertesa en la pagesia que ja produïm aliments de qualitat en aquestes àrees i els distribuïm localment entre consumidors i elaboradors que els esperen.

Continuar fent concentracions, sense una política agrària i d’accés a la terra vinculada, suposa preparar el terreny pels fons d’inversió que la volen com a tauler d’escacs, amb peces grans per a les seves operacions. Suposa un pas més cap a una agricultura quadriculada i deshumanitzada, la que acabarà conduïda per drones i tractors autònoms. Finques grans i camins amples per a una agricultura sense valor afegit i biodiversitat a la baixa, és un projecte que territorialment ja no suma.

En el cas del secà de la Sentiu, aquesta petita joia d’unes 600 hectàrees cultivables, enclavament paisatgístic privilegiat, ple de valors patrimonials, naturals i agraris, seria més intel·ligent destinar aquests diners públics a altres qüestions. Per exemple, a fer valdre les seves produccions, a facilitar-ne la transformació alimentària i a definir unes compensacions per hectàrea i unes accions de gestió d’aquest espai protegit per garantir la renda de la pagesia, incloent-hi una assegurança de sequera real i no pas les misèries que se’ns ofereixen actualment.

Tot aquest conjunt d’accions són viables, compatibles amb la conservació i els usos comuns del secà i, segurament, i més engrescadores per al conjunt del poble que la llunyana i recurrent pastanaga del reg de suport.  Una pastanaga que en el nostre cas, es basa en una aigua inexistent a les capçaleres dels rius segons totes les previsions científiques, a un cost inassumible i encara pendent d’una prova pilot prèvia, que podria situar-ne la implementació més enllà de la jubilació dels pocs pagesos que quedem. Tot plegat, en un municipi que ja disposa de reg total del Canal d’Urgell a banda i banda d’aquest altiplà guixenc.

Amb quina aigua, a quin cost i amb quin termini d’execució són condicions prèvies abans de crear qualsevol expectativa de reg. Contràriament, la pastanaga esdevé una justificació matussera d’una concentració desfasada en el temps, forçada en les formes i amb vistes a l’especulació rústica i, tal vegada, urbanística.

Gerard Batalla Tàsies,  pagés de la Sentiu de Sió

[i] Ley de reforma y desarrollo agrario (Decret 118/1973, de 12 de gener).